En el primer post, del que volia parlar en realitat era del nom que he triat pel blog. No sé, potser des de fora sona una mica cursi, però quan se’m va ocórrer el joc de paraules, em va agradar. Evidentment no sóc la primera a qui se li ha ocorregut, i per tant a l’hora d’anar a registrar el nom, l’adreça, ja estava pillada, lògic. Però bé, això no em va tirar enrere i el nom segueix en peu.
No sé si tècnicament, canviar el nom del blog em pot suposar un problema, més endavant.
Tampoc sé si, identitàriament, canviar el nom me’n pot suposar encara més, de problemes.
Bé, en tot cas, temps al temps i anirem veient com va.
Un cop ja tenia decidit aquest nom, aparegut una mica per casualitat, en una nit en la que vaig donar un parell de voltes al llit abans d’adormir-me, hi he reflexionat una mica més. Són aquestes reflexions les que vull deixar per escrit.
Per una banda hi ha el Som. Dintre aquesta forma verbal ens hi apleguem tots, és incloent i crec que això és important. Suposo que al llarg de tota la història de la humanitat el ser inclòs en un grup ha estat important, hi ha èpoques que fins hi tot ha estat vital. O pertanyies a un grup o no eres (si pensem per exemple en la prehistòria). Actualment crec que també ha pres una major importància degut a les xarxes socials. Tothom vol estar inclòs entre altres, formar part d’un grup d’amics (o coneguts) per saber dels altres i que els altres sàpiguen de tu. Això em resulta curiós, perquè fa només 3 anys en que això no estava estès érem una mica més solitaris, privats (de privacitat), fins i tot íntims, diria jo.
Així doncs, el Som és bonic per la part d’inclusió i menys egocèntric que el jo, i menys solitari que el sóc, és clar.
Donant-hi una volta més, vaig veure que hi ha moltes “coses” que comencen per Som. I citaré per ordre segons se’m vagi ocorrent. És a dir: tal com raja:
- Tots som pops...Cançó infantil de la trinca, que últimament escolto molt i arrossego tot el dia, és clar, com a bona cançó empegadissa.
- Som Garrigues. Periòdic quinzenal on col·laboro i al qual em sento molt unida “sentimentalment”
- Som el que sembrem. Es pot entendre a nivell de fe o a nivell ecològic.
- Som i serem gent catalana...un altre fragment de cançó que m’identifica.
Per l’altra hi ha el Riures. A mi m’agrada riure, i somriure. En general, si no és que estic emprenyada per alguna cosa, somric. De normal solc tenir un somriure a la boca.
La realitat és que molta gent m’ho comenta, que sóc somrient, i que tinc un somriure bonic. Potser també perquè en contrast els meus ulls són petitons i foscos i no destaquen especialment, no ho sé. Abans no ho entenia, però amb la edat he anat prenent consciència del meu cos i la cosa és així.
Una vegada, en un curs vam fer una activitat en que cadascú havia d’escriure en un paperet alguna cosa positiva, o que li agradés, de cadascun dels altres de la classe. No ens coneixíem gens, només d’aquell curs en el que ens veiem durant 4 hores 1 dia a la setmana. La qüestió és que en recollir els meus paperets en molts d’ells hi va aparèixer: “M’agrada molt el teu somriure”, “M’agrada que sempre somrius” o “Tens un somriure molt bonic”.
Amb 10 ó 11 anys vaig anar de campaments per primera vegada, el sobrenom que em van posar i que va quedar plasmat fins i tot en un diploma, va ser “Somriure Interminable”. I sí, durant molts anys va estar penjat a la meua habitació i me’n sentia orgullosa.
I jo sé a més que la meva alegria es contagia. Igual que quan tinc tírria a algú sóc capaç de matar amb la mirada, i tothom se n’adona també.
Sóc transparent. Som Riures.
